Teatre
Ball mut sota les ones,
ferides obertes de sal,
incògnita dels dies,
trist comiat,
dolça mentida
a l’anonimat.
I ja no entenc res
i tot és mentida.
Era fals l’amor o la carícia?
El teu bes o la mort anunciada?
El nostre desgastat camí
de petjades oblidades
ara ja no hi ha tornada,
només de néixer, sentenciats
i per no seguir per les seves vies,
morts, apartats, passant de qualsevol.
I ni l’ombra de la nit du la foscor
i ja no veiem colors, només negre i blanc,
bo i dolent, asimetria i geometria,
el diable i l’oposat, el no anomenat.
I dèiem que tots ho érem i era fals,
i semblava que ja ningú no hi creia.
I em posares un ultimàtum i vaig fer cas,
com una altre derrota al camp de la passió,
de l’amor, de sentir-nos plens de món.
I s’ha acabat, no hi ha retorn,
la vall s’omple de llàgrimes
i és fa difícil el consol,
no ens caldrà,
al final hi ha l’horitzó i caminar,
darrera les muntanyes, motius.
I ja no hi ha final,
ha sigut trist el despertar.
Ara quan algú diu “t’estimo” no me’l crec
abans esguardaré a l’últim cant, l’últim crit,
i ja no hi ha raons per trobar més.
