No en volia una altra
Que no fossis tu i així moria,
per saber-me lliure d’amor.
Ja el desamor, poc a poc,
suposàvem, arribaria.
I ens anàvem fent mal
com cecs intèrprets,
obra d’actes intrèpids.
Cercant impossibles a la vall,
volant per fi lliures d’enyor,
després de les vides paral·leles,
acudíem prop dels rius antics,
pels rierols de llàgrimes,
i ja no eres pas tu
per qui no canviaria ningú altre.
Però ara això ja no té…
…cap mena d’importància…
…i tot era imprevisible i estrany.
Any rere any d’enganys francs
i ja res no ens mentia,
dies morts a l’alba ens somreien,
dies que amb el pas del temps oblidarien
aquestes ànsies de trobar l’increïble,
en constant despertar quan el foc no es fa fred,
quan de les ones tan sols ens ve un sol gest.
I no en volia un altre
i ara ets tu qui ve a mi,
tantes estones esperant algun raig de llum,
la bellesa de les teves mirades al·lucinants,
els instants pels qui no moriria per un altre
i ja no hi ha més excuses on hi havien fades,
la naturalesa d’una imatge nua em crida…
…i m’exalta, com un niu a les muntanyes,
el teu raser generós que ve a trobar-me,
deslliurats de nits nues de llunes noves,
plenes les il·lusions per trobar els nous somnis.
I la nit despulla les ferides,
no en sabria d’una altra
i amb tu descobreixo cada mot
i amb tu els ocells entonen cants de trobada.
Aquest somni és la realitat imaginada.
