No vull demostrar (Ja despertats)
Mostro encara que no ho vulgui
i camino pels paratges més bells
de la realitat somniada,
aquesta que fem junts ara,
quan et trobo sense buscar-te.
Quan veig el verí i me’l prenc,
quan moro al baixar del tren.
Quan moro per tu… millor junts.
Les distàncies fan dur l’instant,
només de pensar-hi, al cap entrebancs.
Només de creure a qui de savieses viu.
Es manté, sent i s’intueix, s’allibera,
veig que podem ser lliures, sabent,
coneixent que ens cal i ens fa més vius.
Gaudir-ho, menjar-ho, beure-ho,
utilitzar-ho extraient els fruits,
els druides duen les cassoles,
les seves pocions entonen el cant,
la vella recerca dels instants muts.
No esperant res més, de tot, de res
i no ens cal “mostrant-ho”, ensenyar-ho,
senzillament saber-nos per somniar-ho,
única forma de escriure futurs versàtils,
versos unànimes sota el jardí dels mortals,
no volent demostrar res, sense cap pressa,
ara és l’hora de les paraules molles.
Deliris messiànics a les aules perdudes,
estudiants del fracàs tenyit de sang i or,
desconfiant de qui mostra i reprimeix,
més o menys com abans de partir,
quan salpar és opció i guia,
mostrant-nos el camí que du als cims,
donant l’emoció als càntics sublims,
passions nues de les matinades,
deixant l’espurna als límits de l’impossible.
Trobant-nos, per fi lliures, ja despertats.
