Amor humit
I la dolça nit a les parpelles,
ninetes plenes de llum
mentre et despulles al nou món.
Serem purs una albada més,
les nostres ànsies i el neguit,
el teus somriures fins l’infinit.
Serem lliures un cop més,
cada vegada més endins,
més i més humits, tendres i arrupits.
Amor ferit per la tempesta d’ahir,
el passat ja no espera i el present precís
despulla la nuesa amb un vers concís.
I ja no hi ha res que ens faci enrere,
la nostra tranquil·litat ens governa.
Bruns i humits, màgics i senzills,
la mesura que em mancava,
per tant de temps cercant-la
que dels cossos he fet drecera,
pels seus ulls he vist llums a la terra.
I el neguit de seguir un camí,
les ganes de trobar-nos,
han fet el que resta, la frase justa,
el poema exacte, les lletanies.
Un vers silenciós que despulla l’alba,
una fulla nua dels instants i dels arbres,
delicadesa de les hores conviscudes,
naturalesa viva de l’hora lluent.
Aquest matí m’omplo de tu, de mi,
cada mirall torna la imatge mental,
entre pensaments que tornen de l’oblit,
encerclats pel que no ens vàrem dir.
Plens de lluna i astres, de tempestes i calma.
Els ulls de la nit donen el relleu a les matinades,
enllaçats entre braços el nou sol ens guia,
emmudits pels segons presos
els nostres peus dansen nus,
al ball de somnis de les parpelles
mirant una terra adormida i vella.
Nit humida i dolça, de les hores plujoses…
…on ja tot és com voldríem, guia’m
ja no entenc el batec dels sexes
si l’amor moll no ens mira darrera la finestra,
entelats i folls, vidres de colors pel darrer gemec,
deformen realitats viscudes i encara no sentides,
ja no hi ha demà ni les ganes d’assolir-lo.
Ara el present ja no el dic… viatjo humit.
