L’home més feliç del món
Tot ja es transparenta, nítid i clar,
la constant espurna que desperta,
el foc candent que emergeix lent,
la tornada als sentits de l’ahir,
el constant despertar darrera la finestra,
els instants que creiem muts al somniar.
L’home més feliç del món, la eterna espera,
amb el teu permís, amb la teva ressenya,
que no hi ha marges a la llibertat assolida
i ni lleis, ni dogmes ni normes ens guien
de tant desperts com estàvem ja no veiem la tarda,
embolicats en el present ardent de les matinades,
i tot ja és transparent als ulls de la gent,
ja no hi ha sentits que perdin l’encís,
mentre alimento la tendresa amb un gest,
mentre equilibrem els moments,
fent cada segon present increïble,
dolces mentides de mel i cel,
entre les indústries i fàbriques del descontent.
Ja res ens és negat i aviat creix
darrera cada frase un futur bell.
I aquestes paraules no tenen vers
ni límits podem posar a l’univers,
el seu “tot”, el seu “res”, fet i fet
omple de nit el desconcert i sorgeix,
darrera de cada arbre, tot ja neix i creix.
-Després de cada paraula, el teu somni-
I les coses apreses en passat incert,
el desencís omple de llunes el poble submís
darrera de cada casa la plaça du el teu encís,
i així les pauses s’omplen de l’ahir oníric,
de present imaginat, de passat encantat.
Cada flauta que tu has tocat omple de notes el desenllaç:
I ja no hi ha més excuses ni trist comiat,
a la tarda s’endinsen les belles frases,
els versos unànimes al constant despertar.
L’ésser més feliç del món ja dorm l’encant
de les hores viscudes, del mai acabar.
