Nou
Per estrenar.
Nou el nou dinar.
Nou cada menjar.
Cada peça,
cada tiberi,
cada gra d’arròs.
Paranys de vida i mort.
Nou de trinca,
acabat de moldre,
acabat de vomitar.
Nou,
pou de carícies,
ensopegar amb la pena dels dies,
i lluitar deslligadament dels marges
llençols de llei i xarxes polítiques.
Imatges preses de tots els dies,
caixes de llum i encarrilament de vides.
Nou, exclusiu, encara per estrenar,
la seva pell ja no sent, la il·luminen,
sense llum pròpia el cos descansa mut.
Les paraules ja no surten dels porus,
els somriures són nines emmascarades.
I de les parpelles surten estels de glaç,
les nostres ironies ja no són prou,
amb la nit enllacem els llençols.
I amb això no descobrim secrets,
les ànsies d’un sol bes,
les carícies del futur incert,
les nostres sensacions
es descarrilen al món de miralls.
Nou, únic… genial.
La seva veu sonava a farsa,
el televisor engegat estava matant…
ments desconegudes a l’arribar.
