Entretant

Entretant

Tantes terres de portes tortes
tornaven les parpelles mudes,
la seva imatge deformada guiava.
Perdent el nord i l’equilibri,
torts d’alcohol i haixix,
cremant per dins, per dins.
Cecs de tasques i tavernes,
passat lluent de les hores lliures.
Pensaments creuats al sorgir,
tempestes als ulls de les nits.
Portes de fusta vella i càntir antic,
desdoblaments de personalitats als bars.

Entretant, ja no escolten, beuen… besen…
…beuen i veuen massa pressa darrera la finestra…

Sense horitzó als ulls del matí,
un dia més, un instant ja après.
Bucles i dejà-vu al començar a despertar,
els reflexes a copes i miralls, trasbalsats,
ens tornen al món que vàrem gaudir abans.

I bevem i escoltem, ja ha passat el tren
ahir no el vàrem agafar, qui sap si demà…
I ens parlem, escrivim, raonem.
Qui sap si algú ens jutjarà, ara ja és tard,
travessades totes les fronteres: Llum! Pau!

I un plor s’escolta en un futur imprecís,
l’imprevist de l’ahir ens du al camí del mig
i ara son més properes les esperances,
el so i són d’ahir a la nit, estimant-nos al matí.
embriaguesa compartida no dóna tant turment,
després de tenir-te i no tenir-te, ets la deessa, instant present,
que ja resta en silenci, no ens cal xerrar més.
I emmudeixo per les hores que ens han vist lliures,
qui sap si després del cant tornaran les belles idees,
si algun dia varen desaparèixer ara som folls.

I la nostre bogeria ho pot tot com astre alat,
de la sort que ens acompanya al despertar,
ja no ens calen miralls, el dia ens du la imatge,
entretant, qui sap si tornarem a somniar,
o somnis ja no ens calen, i ha crescut el desengany,
teníem clares tantes coses que ara és joc i comiat,
l’harmonia, la tranquil·litat, abans vedades, són instants,
enllaçant-se una darrera l’altre, en constant caminar.

Entretant… Entretant tantes hores guanyades duen al final.